Pel·lícules recomanades
Víctor: el nen salvatge
Alguns van considerar que no es podia educar al nen salvatge, al principi pensaven que el nen era sordmut i idiota, i que probablement va ser abandonat. No obstant això, Itard no pensava que fos sordmut, sinó que a l’haver viscut en una societat en silenci i en completa solitud, no havia pogut desenvolupar el propi llenguatge.
Víctor tenia dificultats per a expressar els seus sentiments perquè no tenia desenvolupada la capacitat humana de comprendre i raonar. Per tant, la feina d’Itard era desenvolupar la intel·ligència i el raonament en ell, ja que a l’haver viscut en l’àmbit animal havia desenvolupat, per exemple, el sentit de l’olfacte.
La capacitat lingüística dels éssers humans és innata, però ha d’existir un context adequat per a que es pugui desenvolupar. El Víctor es va criar en un context sense afecte i en un aïllament social, aspecte que va provocar un deteriorament o absència de l’instint lingüístic.
El milagro de Ana Sullivan
Una família contracta a Anna Sullivan per poder educar a Helen, una nena sorda i cega. Un trauma infantil, un fosc complex de culpa, per la mort del seu germà, impulsa a la mestra a redimir-se mitjançant l'educació de la nena. La incompetència i la negligència dels pares han fet d'Helen una nena incapaç de sotmetre's a cap disciplina, i amb la qual tota comunicació sembla impossible. L'adolescent viu aïllada en un món propi completament aliè als altres. No obstant això, Anna Sullivan aconseguirà, amb molta paciència i rigor, trencar aquesta bombolla, aquest aïllament.
El païs dels sords
L’autor ens vol apropar al món dels sords que desconeixem moltes vegades i per una altra part ens vol acostar a aquest silenci, a la reflexió de l’individu amb sí mateix i a l’ús del llenguatge com a expressió comunicativa. Visionant la pel·lícula és com si perdem la capacitat per escoltar i això ens fes estimular encara més la nostra manera d’entendre’ls i la nostra capacitat d’empatia.
Per una banda, el director, de forma molt coherent, i allunyant-se de la poètica, ens dóna una visió molt propera d’aquesta realitat. En canvi, el professor de llengua de signes, Jean-Claude Poulian, podem dir que és el fil conductor d’aquestes històries i a més a més ens introdueix encara més en aquest món explicant-nos aspectes relatius a la llengua de signes.
Des de l’actor que es desil·lusiona perquè un director de cinema li diu que mai podrà ser actor, a la noia que prefereix tenir amics sords que no pas oients, als pares d’una família que s’estimen més tenir fills sords que no pas oients per establir més comunicació amb ells, als nuvis que van en busca de pis i les dificultats a les que es troben en llogar-lo, les amigues que visiten la ciutat i que expliquen la facilitat amb que es pot aprendre el llenguatge de signes, tot i que no és universal i igual a tot arreu, ja que té també les seves peculiaritats però que s’aprenen de seguida.
És important també veure l’esforç que fan els nens i nenes sords en voler pronunciar diversos sons. També és curiosa la història que ens explica una noia que va de viatge a Amèrica per anar a una universitat per a sords i es queda perplexa en saber que tot l’avió és ple de persones sordes. Per tant, totes aquestes vivències i percepcions ens fan acostar encara més a la normalitat i naturalitat d’aquestes persones, ens fomenta encara més el respecte i l’admiració per ells i a vegades ens fa sentir en una clara inferioritat ja que com diu Florent, un dels nens protagonistes de la pel·lícula, ell per sentir no escolta, sinó veu.
Genie, la nena salvatge
A mitjans de 1970, cansada dels abusos, Irene Oglesby va aconseguir escapar, portant-se als seus fills i fugint amb la seva mare. A causa que la situació econòmica era precària, per dir el menys, no disposava de diners per operar-se i recuperar la vista. Per tal motiu, el 4 de novembre de 1970 va acudir a una oficina de beneficència en Tremp a buscar suport de l'Estat de Califòrnia.
La treballadora social que la va atendre va notar immediatament que la nena que anava amb ella utilitzava bolquers, mirava punts indefinits a l'espai i sostenia les seves mans com si estigués recolzada en una barana imaginària, mentre feia sorolls infantils. Va pensar que era autista, i que no tindria més de set anys d'edat. En descobrir que en realitat tenia tretze, va cridar al seu supervisor, qui va donar avís a la policia.
Immediatament la nena va ser posada en custòdia i els pares acusats de negligència i maltractament infantil. Va quedar demostrat que Irene tindria més possibilitats de defensa considerant a més el fet que era una víctima de violència domèstica. Amb això en ment, poc abans de començar el judici, Clark es va suïcidar, deixant una nota que deia que “el món mai ho entendria”.
Solo es el principio
“Solo es el principio” és una pel·lícula documental sobre classes de Filosofia per a Nens, captada amb calidesa i sensibilitat, en la senda de Ser i tenir de Nicolas Philibert, que promou a la reflexió sobre la nostra capacitat ètica, social i humana, i sobre la importància d'una bona educació des de la infància.
Els expressius i vitals protagonistes tenen entre 3 i 4 anys quan, junts, exposen lliurement, amb les seves emocions i contradiccions, les seves idees sobre l'amor, la llibertat, el lideratge, la intel·ligència, la mort...
Al llarg d'un curs, asseguts en un cercle al voltant d'una vela encesa, amb ajuda de la seva mestra aprenen a expressar-se, a escoltar-se mútuament i a conèixer-se millor. Entre tots fan filosofia, reflexionen sobre temes importants, sovint oblidats en la nostra societat. No hi ha estudiants bons ni dolents: el fonamental és pensar per si mateixos. Els nens parlen amb les seves pròpies paraules, plenes d'espontaneïtat, humor, lògica i poesia; carregades en moltes ocasions d'un increïble i envejable sentit tolerant i cívic. Ells són el nostre futur.